domingo, 7 de septiembre de 2008

FRANCESC BOSQUET MALLAFRE

Francesc Bosquet Mallafre, Don Francisco o el Sr. "Mestre" va ser el meu avi per part de mare. Fixa la seva residència conjuntament amb la seva família al Carrer del Barranc d'en Pol de Miravet on exercí de mestre durant 50 anys com diu la placa de l'Homenatge a l'antic cine de "ca Berto" que li van fer els amics i coneguts quan es va jubilar. Per mi el Sr. Francisco avui dia és la persona que segurament jo nombraria com a referència de bondat i espill on mirar-se; una persona no només bona, sinó boníssima. No cal dir que jo em vaig criar amb els meus avis i que concretament era Don Francisco qui m'acompanyava a l'escola agafats de la mà cada matí des del parvulari fins als 7 anys, mentre la meva mare treballava fora del poble i tornava només els caps de setmana. Del meu avi recordo la seva roba, sobretot una jaqueta verda que es posava per casa, les seves cigarretes (darrerament fumava gairebé d'amagat perquè l'àvia no el renyís i només el delataven les famoses "butanes" als pantalons o la camisa) i els cafès del matí a Ca Solé i els de la tarda a Ca Berto; també recordo quan es mudava per anar a missa amb la iaia; també recordo el respecte que li tenien tots els del poble i sobretot els que havien estat alumnes seus, que a més recordaven el "garganxo" que els hi feia al coll quan es portaven malament; li recordo els seus llibres, la seva afició per la història i la geografia que em va traspassar; li recordo les tertúlies futbolístiques d'estiu a l'apartament de Cambrils; els passejos a la vora de la mar; i, com no, recordo el seu somriure infinit i complaent.
El meu iaio havia nascut al barri tarragoní del Cos del Bou on la seva família hi tenia una pastisseria. Gent benestant però no rica, molt treballadora, religiosa com també ho seria la família de la meva àvia amb condicions semblants (recordo l'armari de la seva habitació de matrimoni on hi guardava la túnica de la processó dels armats de la qual havia format part); aquest fet li permeté fer estudis de molt jove i començar a ser mestre amb escassos 18 anys a Amposta; el seu pare, don Joaquin, va quedar vidu ben aviat i es va tornar a casar; també més tard obririen una sabateria a la Plaça del Castell de Reus, l'época on se li van pagar els estudis a La Salle als seus fills Paquito i Joan, mentres la petita, la Neus, l'enviarien a Saragossa; durant moltes generacions la seva família havia estat embrancada a Tarragona, i concretament a aquest Cos del Bou que el feia sentir-se tan orgullós (d'aquí que sempre recordés que ell havia jugat de Juvenil al Nàstic a la seva millor época, afirmant que ell era primer del Gimnàstic i després del F.C. Barcelona), però també arrelada per una banda a Constantí i La Secuita, i per l'altra a Villalba dels Arcs i Corbera d'Ebre. Bosquet en si mateix és un cognom, com ell va estudiar en el seu moment, que provenia del sud de Françaa o del nord de Catalunya, com es vulgui veure, i es trasllada a la península ibèrica per Navarra per instal.lar-se amb força per tota la zona sud tarragonina i per tota Catalunya amb les seves diverses variants que provenen d'una mateixa arrel: Bosquet, Busquets, Busquet, Bosquets...
La llegenda diu que el meu avi va patir els últims anys de docència una enfermetat que li va doblegar la mà degut, diuen, a tant que havia escrit durant el dia a col.legi i durant la nit fent repàs als nens mes necessitats. La història recordarà el meu avi també per haver decidit plantar uns pins gegants al pati del Castell "arab-templari" que ell tant promocionà i estudià, conjuntament amb el Sr. "Comandant". Molt amiga del meus avis era igualment la Sra. "Polaca" o Sra. Maria. Malgrat sempre haver estat considerat com una de les persones cultes i notables del poble, el meu avi gaudia, malgrat no tenir-hi gaires temes de conversa, de barrejar-se amb els pagesos i alfarers, els quals li prestaven el diari només veure'l entrar per la porta del bar. Sempre mirava com jugaven aquests, i cridaven, a les cartes i al dominó, però ell mai hi jugà. En canvi, a mi sí que em va ensenyar a jugar als escacs.
El Sr. Francisco a més de tot això era guapo i elegant com demostren la quantitat de fotos que li guardo. Sempre va destinar una part del pressupost anual a anar a comprar-se roba a mida a Reus. Parlant de diners, ell tot el que guanyava li donava a la mestressa, que n'era l'autèntica i sàbia administradora, només pactant el just pel cafè diari i les cigarretes, a mes d'alguna curiositat com la comentada.
Amb la meva àvia, tot i els seus caràcters ben diferents (ell calm i ella tota energia) s'estimaven eternament, un amor protector que transmitien a tota la família. Aquest amor tan fort segurament es va forjar durant les caminades, en ple hivern i plena guerra, de Miravat a Gandesa, per treure a ballar l'enamorada a l'envelat de Festa Major.

1 comentario:

Anónimo dijo...

Oliver me has hecho llorar......Estoy muy orgullosa de ser la nieta de Francesc Bosquet Mallafre.

Si hay algo que recuerdo del iaio es lo buena persona que era y lo importante que me hacía sentir, cuando paseaba con él.

Estoy encantada de pertenecer a esta familia tan importante para mí.

Muchos besos para todos y espero que nos veamos un poco más.

Yolanda Bosquet Flores