L’augment de la nova extrema dreta a l’Estat Espanyol sobre la qual ens avisa el President del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, no és més que la conseqüència més evident de la interpretació literal de les doctrines neocoservadores radicals liderades, a nivell global, pels acòlits de l’actual president dels Estats Units, George Bush Jr.
No hem de caure en l’error, doncs, a les nostres ciutats de Catalunya i Espanya, d’imitar l’aplicació directa de la política vergonyosa de Nicolas Sarzoky a França, que, com hem pogut veure recentment per televisió, consisteix en desallotjar amb trets de bales de goma i ràfagues violentes d’aigua els indefensos “sense papers” africans que s’amunteguen en un Palau d’Esports sigui el que sigui.
Malgrat tot, el model mixte i confós que predomina a les nostres contrades ibèriques de reacció a la potent onada d’immigració que estem rebent, com a mínim fins ara, ha procurat donar exemple humanitari, el qual és prou digne. Precisament en uns moments en què les solucions de les nostres administracions públiques competents comencen a semblar insuficients i es manifesten elles mateixes desbordades davant del “problema del control de les fronteres nacionals”, és quan més hem de reconèixer i explicar al ciutadà de bé del nostre país que no cal ser un geni per afirmar que el més proper a Sarkozy, així com a Bush, ideològica i políticament, són José María Aznar, Mariano Rajoy i Josep Piqué, tots ells membres del Partit Popular.
Només des de l’interés en la pertorbació per si mateixa es pot anar sistemàticament contra el govern socialista de torn que pateix una situació d’abast i vocació supraestatal. Passa el mateix que amb ETA i el País Basc; al PP no li interessa que les coses puguin anar bé i això és mostrar-se obertament irresponsable i sectari, no mereixedor de l’ampli recolzament popular. La immigració mereix un compromís global i local, que implica les principals forces polítiques existents, perquè en el cas contrari es pot donar que no hi hagi “cordó sanitari” suficient per evitar que l’extrema dreta, la xenofòbia, pugui arribar al poder (no deixem d’analitzar que estem arribant a Europa a moments crítics en aquest sentit com ho demostren els casos de Bèlgica, Holanda, Suïssa, Àustria, etc.).
I és aquí on toca matitzar de nou: potser en les paraules de José Luis Rodríguez Zapatero s’entén que dins del Partit Popular conviu una família nombrosa, o una facció cada vegada millor instal.lada, que podria ben bé qualificar-se de poc democràtica, agressiva, intolerant i ranconiosa (i no voldria mai que aquests adjectius s’interpretessin de la mateix manera que frívolament s’utilitzen en molts mítings electorals, perquè vull especificar que m’agradaria que s’estenguessin sota el significat més estricte que ens pot aportar un diccionari descrivint la personalitat fonamental de qui parlo). L’enemic és molt a dintre, i és a la dreta, que és única perquè sap que només anant unida pot vèncer. I la victòria, per ells, és clar, està per damunt de qualsevol pacte d’estat o compromís ètic personal. Si no fos així, com s’entendria el lloc que ocupa avui per avui el Sr. Acebes, cas totalment oposat al del Sr. Pimentel. En José María Aznar ens diu que el món actual viu dins d’una guerra permanent, que és la que li va bé a ell, encara que només sigui per tornar a la notorietat que donen i treuen els mitjans de comunicació. El més trist en el seu cas, mancat d’aptituds i capacitats, és que llegeix sense escrúpols el discurs i el guió escrit ja fa anys pels “think tanks” més reaccionaris de les universitats elitistes dels Estats Units, així com acompanyà com una joguina teledirigida Bush i Blair a les Açores escenificant la comèdia més ridícula possible que faria perdre les eleccions al seu successor.
L’anàlisi sobre la immigració gairebé sempre s’ha de possibilitar, a banda de tenir en compte la seva quantitat i qualitat, des de quatre grans eixos: el punt de vista econòmic; el punt de vista jurídic; el punt de vista identitatari; i el punt de vista de la inseguretat ciutadana. El punt de vista econòmic és el que més preocupa els partits d’esquerra: malgrat saber que totes les nacions importants s’han fet grans i han madurat gràcies a una mà d’obra i una barreja de cultures procedents de molts indrets d’arreu, es pot arribar a creure que l’Estat de Benestar, per exemple el que tenim a Europa com a paradigma, se’n pot veure perjudicat (aquesta preocupació és simplement això, una preocupació, que es pot solucionar amb actuacions intel.ligents d’acomodament dels contingents). Des del punt de vista jurídic no hi pot haver volta de full, si ens condicionem a unes normes de “fair play” que som capaços d’assumir per tots, ja que preval la Declaració Universal de Drets Humans, que respecta el dret al desig i a la valentia de fer el possible per assolir una millor vida (en els Estats moderns del S. XXI el concepte de ciutadania que se’n deriva de la Declaració Universal no farà diferències, com diuen les nostres constitucions, entre races, procedències, sexes i religions). El punt de vista identitari és amodern, com dirien els alemanys, i a nivell de prioritats és totalment residual en un món ampli que observa com cada vegada cauen més les fronteres de tot tipus (queda com un sentiment romàntic per alguns molt especialment transcendent però científicament poc pràctic; és deplorable pensar en la invasió o en la qüestió d’inversió de majories per davant de les virtuts de la complexitat; vull dir que aquesta actitud psicopàticament només la defensa qui té por a competir amb el nouvingut perquè s’ha vist sempre en una posició de partida superior que ara trontolla; és la reacció del que està i es reconeix abocat a perdre). Finalment, des del punt de vista de la inseguretat ciutadana només vull comentar que és aquí on es fa realment demagògia perillosa ja que "per se" un indi no és mes perillós que un català, per esmentar només un exemple, abandonant evidentment els clixés (tot s’escau en les condicions materials de desenvolupament de la vida de l’immigrant; si ho posem difícil al Tercer Món i si ho posem difícil als immigrants, llavors sí que es provoca un tap que aviat pot esclatar en forma de violència, malgrat que a la societat contemporànea conviuen moltes altres violències més enllà de la que es deriva dels immigrants).
Si econòmicament i jurídicament la immigració és poc apelable (fins i tot, molts empresaris i jutges conservadors la demanen i la defensen; si no fos així no serien ni bons empresaris ni bons jutges), la pèrdua d’identitat i la inseguretat ciutadana són els temes que queden sobre la taula en l’agenda quotidiana dels nostres afers domèstics. És aquí quan des de l’esquerra no es pot deixar de defensar la ciutadania legal dels benvinguts (i evitar la il·legalitat en totes les seves vessants), així com posar els mitjans dissuasoris necessaris per afrontar un augment considerable de la població i de la seva diversitat amb el que això comporta.
La dreta ens farà prendre por perquè vol fer creure’ns que tenim alguna cosa valuosa que està en perill. L’esquerra ens ha de mostrar que gestiona millor la complexitat i que darrera del desconegut hi pot haver alguna cosa agradable (que li preguntin al meu amic Manel, que gairebé no sortia del poble i ara fa poc que s’ha casat i és feliç amb una mamà dominicana i té quatre fills!).
I sobretot una cosa última: no caiem en la temptació fàcil de convertir-nos en “fanàtics i ortodoxes de la Il.lustració” que en certa manera és la que a la vegada va servir per buscar-li una excusa filosòfica (eurocentrista) a l’imperialisme i colonialisme posterior. Aquí sempre esmento un exemple: els haitians van arribar a llegir els il·lustrats i varen entendre-ho tot de forma bastant diferent a nosaltres: varen entendre que havien de lluitar per la independència de la metròpoli que els abocava a la misèria com a éssers humans lliures. No intentem creure, l’esquerra, sobretot aquella que es mostra més papista que el Papa (i en aquest tampoc hi hauríem de creure, i per això és més curiós encara), que comptem amb la veritat absoluta. La Il.lustració fou quelcom molt important per la Humanitat sencera, però ara la Humanitat és més gran i més sabia, i també han passat més de dos-cents anys.
Les lleis estan escrites i no les canviarem fàcilment perquè vingui més o menys gent, però la convivència al carrer només es pot fer d’igual a igual.
Consell per a Convergència i Unió, que no són ni “chicha ni limoná” en aquest i en molts altres temes: compte que no sigueu massa conservadors ni massa nacionalistes!!! Aquesta barreja no és gaire beneficiosa per la nostra salut, ni per la del món que ens envolta. No som ni una excepció, ni potser el millor exemple. A partir d'aquí haurem d'aprendre a fer-nos grans.
(GENER 2004)
No hay comentarios:
Publicar un comentario