sábado, 15 de noviembre de 2008

RESOLUCIÓ DE CONFLICTES GLOBALS AVUI

El món en el que vivim pertany a l’era de la globalització (1). Aquesta globalització que és imparable (es pot ser altermundista però no antiglobalització; aquesta darrera qualificació resultaria més aviat un menyspreu) comença amb els esdeveniments derivats de la caiguda del Mur de Berlín el 1989, la desintegració de la URSS, les guerres de Iugoslàvia i la primera Guerra a l’Irak de 1991, quan l’exèrcit nord-americà intervé i ataca Saddam Hussein després de la seva invasió del Kuwait. Aquest és el nostre referent històric i geopolític actual. Es mou l’eix Est-Oest que havia impregnat el període la Guerra Freda cap a un empitjorament de les relacions entre el Nord ric i el Sud pobre. La gran contradicció de tot plegat és que mentre les fronteres cauen en tots els nivells, i sobretot pel que respecta a les mercaderies, a les persones cada vegada més se’ls hi posa tot tipus de traves en el cas de què hagin d’emigrar per necessitat econòmica (2).

A nivell ideològic aquesta lectura iniciada respon a la “derrota del comunisme”, com ho varen expressar i ha quedat en boca dels líders polítics internacionals, i al desplaçament de nous paradigmes per a les relacions internacionals a partir de la pauta marcada pel “think tank” dels Estats Units (3): per una banda tenim en Francis Fukujama, amb la seva proclama sobre “la fi de la història”, que conté un rerafons de victòria del discurs únic del capitalisme economicista, tecnològic i anglosaxó; i, d’una altra, la imposició d’un nou enemic que s’extrau del “xoc de civilitzacions” defensat per Samuel Huntington. Aquest nou enemic és el conglomerat divers i complex que representen els països musulmans ja que contenen una cosmovisió no coincident amb la del Imperi. No és en va que encara avui vivim atemoritzats per l’efecte de l’atemptat d’Al-Qaeda al Pentàgon i a les Torres Bessones dels Estats Units, així com la nova intervenció contra els talibans a l’Afganistan (4).

Més que mai els conflictes en l’espai públic són a la vegada locals i internacionals. La globalització ens fa coneixedors de tot allò que pot passar en qualsevol racó del món. No ho podem conèixer amb profunditat ni investigar-ne l’origen però la informació flueix gràcies als nous mitjans de comunicació i sobretot gràcies a l’internet, el world wide web (5).

Els nostres municipis més propers, Catalunya i Espanya, estan interconnectats per una lògica comuna que representa la Unió Europea (6), el nostre marc de referència. En aquest context europeu hi predomina encara l’opció per les polítiques keynessianes (7) que defensen l’Estat de Benestar promogut a la fi de la Segona Guerra Mundial, però en qualsevol moment poden tornar-se a posar en qüestió per una nova onada de governs de tradició conservadora.

Aquest Estat de Benestar europeu, això ho hem de saber, es troba en crisi i en procés de refundació (8) des de fa més de vint anys a la resta de països veïns i una década a nivell català i espanyol. Què hem de fer per optar per un mateix estil de polítiques sense tenir la sensació de què se’ns acaba el finançament o de què hi ha massa prioritats entre les quals definir-nos?.

Ja sigui en l’àmbit de l’Estat o del Municipi, les administracions públiques (9) europees s’han instal.lat com a principals mediadores entre els diferents conflictes que puguin patir les societats respectives. Aquestes administracions opten avui dia, en l’aposta renovada per defensar l’Estat de Benestar davant de l’atac neoliberal (10) que en prescindiria, per utilitzar l’eina fonamental de la participació ciutadana (11) amb l'objectiu de liderar unes polítiques més encertades de cara a les poblacions respectives.

El sistema de governabilitat (12) pel qual es vol optar pretén ser transparent i comunicatiu, a la vegada que exercita fórmules, que, com a mínim, s’esforcen en la seva pretensió sincera. Malgrat el dit, hem de reconèixer que fins ara només hem fet que experimentar, i que tota conclusió fora, en aquest moment, prematura.

La mateixa democràcia (13) que ningú posava en dubte fa uns anys com a millor dels sistemes polítics possibles, sí que, evidentment pot ser discutida avui dia, si cada vegada no intenta reinterpretar-se a sí mateixa d’una forma més directa i quotidiana; el passat és la tendència a la partitocràcia (14) que ens ho ordena tot, eleccions només cada quatre anys, polítics que s’allunyen del coneixement de les necessitats reals del poble, etc.; cal fer tot el possible per evitar l’adormiment de les masses en el sentit d´ Ortega y Gasset, Orwell, Wilhelm Reich o Herbert Marcuse.

És per tot això que cal analitzar la situació polièdrica de la nostra societat global des dels molts vessants per sobreviure-hi. Les temàtiques més concorregudes hauran de ser segurament: l’urbanisme; la salut comunitària, els pressupostos, la igualtat de gèneres, l’educació, la formació, el medi ambient, l’activitat cultural, la immigració (15), la lluita contra l’esquerda digital...

De forma multilateral, tenint en compte la diplomàcia ciutadana, és que ens podrem apropar a una situació global òptima.

(1) Manel Castells. Hobsbawm.
(2) Cau el Mur de Berlín i creix el de Ceuta i Melilla, el de Río Bravo, el d’Israel amb Palestina.
(3) Gore Vidal.
(4) Cómo nos venden la moto, de Noam Chomsky i James Petras.
(5) No hi ha premsa independent ni notícies neutres. Sí hi ha notícies crítiques i és per això que us recomano Le Monde Diplomatique.
(6) La Unió Europea a la vegada que pot resultar molt bona pels europeus pot resultar no ser-ho tant per la resta de països exteriors.
(7) John Maynard Keyness. John Kenneth Galbraith. Amartya Sen.
(8) Vicenç Navarro. Lesther Thurow. Robert Reich.
(9) Joan Subirats. Jordi Sánchez (Fundació Jaume Bofill).
(10) Hayek a nivell internacional i Sala-Martín a nivell local. Els “Chicago boys”.
(11) Joaquim Brugué. Ricard Gomà. Fernando Pindado.
(12) Institut Internacional de Governabilitat (www.iigov.org).
(13) Jordi Borja, en un recent article en feia una molt bona reflexió.
(14) Llei de Ferro dels Partits Polítics. “Desafecció ciutadana vers la política institucional del partits polítics.
(15) Samir Amin. Sami Nair. Willy Kimlycka.

No hay comentarios: