domingo, 9 de noviembre de 2008

VERD SCHUMACHER

Lògicament no és la intenció d’aquest text parlar del Schumacher-porter de la selecció de futbol alemanya que va participar al Mundial de 1982, ni del Schumacher-campió de Fórmula 1. Avui ens toca parlar d’un Schumacher segurament menys popular, en Fritz Schumacher, britànic, d’origen alemany, això sí, un dels gurús del pensament “verd” de meitats dels anys setanta amb la seva obra “Small is beautiful”.

El que escriu Schumacher després d’haver analitzat les primeres conseqüències de la crisi del petroli de 1973, ens és totalment vigent trenta-cinc anys després, l’any 2008, sobretot pel que respecta a l’exemple o cas de partida del tema de l’escassetat i dependència cabdal vers l’energia petroliera. Durant tota la seva obra hi trobarem una marcada crítica a la progressió d’un sistema que cada vegada més anteposa les mercaderies a les pròpies persones, el desenvolupament econòmic per se a la felicitat individual de cada ésser humà. Si la globalització segurament és un fenomen del qual ja no podem renunciar, caldrà, es repeteix com a idea bàsica en la seva obra, globalitzar, en tot cas, allò que beneficia realment a tothom, com poden ser l’ampliació dels drets humans i la democràcia, però no pas globalitzar l’economia capitalista salvatge que s’està imposant en l’actualitat, sens dubte, que només genera ingressos repartits i concentrats per uns pocs.

Si anem llegint les pàgines del llibre en qüestió entendrem que vivim immersos en un model de vida cada vegada més difícil de mantenir, d’altra banda amb quotes d’injustícia molt elevades. El sistema econòmic que ens domina, basat en el creixement exponencial i infinit, que no té en compte la lògica empírica de la finitud de recursos del planeta, ens està portant i ens portarà a tota la humanitat, a viure en un món més inhabitable.

En gran part, el nostre model de vida es basa en l’explotació dels recursos energètics fòssils i finits, com pot ser el mateix petroli, però també el gas i el carbó, que tots ells ja han entrat en període de declivi. Tard o d’hora, doncs, haurem d’aprendre a viure, tant si ens agrada com si no, en un món de baixa energia, perquè ni tota la tecnologia del món, ni tota la tecnologia del mateix, ni totes les energies específicament renovables juntes, podran aconseguir que seguim vivint com si tinguéssim tres planetes plegats. Cap invenció podrà negar-se a veure que de planeta només en tenim un (lema de la política de cooperació internacional al desenvolupament alemanya, d’altra banda: “Tots som un sòl món”), maltractat, espoliat, contaminat i assaltat en tota la seva fragilitat.

El mateix canvi climàtic del qual tant es parla és segurament una de les conseqüències principals del nostre model de vida, personal, econòmic i fonamentalment industrial, un avís que ens indica que estem vivint per sobre de les nostres possibilitats en un sistema de creixement de la producció i del consum tan gran que no és de cap de les maneres gratuït, que té implicacions a la vegada molt greus, com poden ser l’augment constant de les emissions contaminadores. És per això que alguns radicals precisament es manifesten en grups a favor del “decreixement”.

Així doncs, Schumacher ens comenta que els sistema econòmic i financer estipulat per les forces guanyadores de la Segona Guerra Mundial és en gran part el responsable del caos ecològic que arrastra tot el planeta i de la nostra esclavització robotitzant, tal i com ja anunciaven Ortega y Gasset, Orwell, Reich o Marcuse. El mateix sistema creat per i per a uns pocs, de nou s’imposa tot fent que seguim consumint i callant, creixent en massa però no en intel.ligència, demanant crèdits per fer més inversions, tot pagant més deutes i restant emmanillats als seus desitjos i benefici propi.

El creixement il.limitat que sembla predicar-se avui dia no aporta la felicitat en sí mateixa a l’ésser humà, ans tot el contrari genera una ansietat compulsiva que cada vegada et demana tenir més i més, com la mateixa droga que enganxa i es transforma en vici: parlem d’una malaltia amb un nom molt concret que és el “consumisme”. Lluitat contra aquest virus pandèmic només resulta possible provocant un gran canvi de mentalitat dels ciutadans reflexius, un canvi que ha de ser cultural, de prioritats i de tendències. Fins ara aquells que han iniciat a oposar-se contra el “sistema” descrit han estat titllats de marginals, rars o estranys, que són aquells mateixos que en diferents proporcions i objectius elementals, demanen un retorn a l’”slowfood”; construeixen xarxes de consum solidari; van en bicicleta o proclamen el dia internacional sense cotxes; per esmentar només alguns petits exemples de rebel.lió que segurament provoquen algun tipus de “felicitat” als que els implementen, a la vegada que són del tot innocents i gens nocius per a la resta de conciutadans.

Schumacher ens desvetlla amb l’afirmació clarivident de què el gran error de l’era que ens ha tocat viure ha estat el creure més que mai, gairebé com si es tractés de l’acte de fe del qui professa una religió, que el “problema de la producció” s’ha solucionat per sempre, gairebé com dirà anys més tard el think tank del govern dels Estats Units, Francis Fukuyama, amb la seva frase famosa “la història s’ha acabat” (en referència a la caiguda del Mur de Berlín, la desintegració de la URSS i el desmantellament del socialisme comunista com a única alternativa al capitalisme impassible). Aquest error imperdonable està provocat de la mateixa manera perquè algú ha estat interessat en fer-nos creure i tractar alguns “capitals bàsics” per a la humanitat, com poden ser les mateixes matèries primes, com si fossin autèntiques “rendes”.

Evidentment que es poden fer coses per canviar les tendències com dèiem amb anterioritat, i tot comença per conèixer el fenomen en la seva totalitat i integralitat, i participar de gestos tan petits com personals, com en grans decisions polítiques a nivell de la societat internacional organitzada: un àmbit, per exemple, passaria per ser capaços de renunciar als nostres excessos particulars en benefici de la resta (un tema més moral), i l’altre aniria més enllaçat en promoure el canvi radical en l’estructura del sistema econòmic, financer i comercial internacional tot defensant la reforma del Banc Mundial, Fons Monetari Internacional i l’Organització Mundial del Comerç, per esmentar només uns exemples clars i discutits (un tema molt més polític).

Si analitzem molt en profunditat el perquè de la pobresa al món, el seu origen, la seva gènesi i la seva situació actual, fins i tot arribarem a la conclusió de què la suposada ajuda de la cooperació internacional al desenvolupament dels països més necessitats no deixa de ser també part del pla generat a partir de 1945 per les potències hegemòniques, antigues metròpolis imperialistes, per seguir-ne traient el seu profit egoista, sense necessitat de gastar en guerres i exèrcits (que d’altra banda també perduren: Irak, Afganistan). Precisament en aquest darrer punt s’estén la lluita que continua pel domini sobre les matèries primes i veiem com es mou el mapa d’interessos geoestratègics cap a l’Àsia Central, per alguna raó, evidentment el gas, el petroli... però també d’aquesta manera entendrem la política internacional de les potències cap a l’Orient Mitjà o el Nord d’Àfrica (davant del problema saharaui s’ha conegut recentment la concessió del Marroc als Estats Units per construir una base militar seva a Tan-Tan, que és el mateix que la base militar dels nord-americans a l’Equador prop de l’Amazonia o les del Japó, Filipines o Corea; o la presència de l’exèrcit francès al cor d’Àfrica...).

L’autor, malgrat la terrible descripció, és optimista, i ens dóna la seva recepta ecologista, de pensament verd, que té tres pinzellades o ingredients fonamentals com poden ser: 1) les tesis socialistes o socialitzants, al mateix temps crítiques i actualitzades; 2) una moral que es situa per davant de qualsevol altra ambigüitat, amb un criteri essencial del que és just; 3) la recerca de la pau i felicitat individual per tal d’aconseguir l’harmonia universal.

L’enemic pot arribar a dir que “lo que es bueno para la General Motors es bueno para los Estados Unidos”, el qual és tan estúpid i es situa al mateix nivell del que un dia va pronunciar Kissinger en un altre terreny: “Somoza es un hipo de puta, pero nosotros lo mantendremos porque es nuestro hijo de puta”. Evidentment això resulta ser l’anti-Schumacher, l’error, el dolent, que també té la seva naturalesa humana inevitable, però no per això s’ha de deixar de denunciar i combatre.

Ho hem de saber i ho hem d’explicar per sumar gent al canvi: l’errada o malaltia social que està sent provocada pel neolliberalisme, deriva del pur egoisme, cobdícia i bel.ligerància d’uns quants, és la mateixa errada o malaltia provada o projectada sobre tot l’ecosistema que amenaça tota la nostra humanitat.

Amb Schumacher sabem que la política verda va més enllà del conservacionisme. Si seguim tot el seu llibre, comprovarem que aquesta política pel canvi comença amb els problemes mediambientals estrictament però no acaba amb ells. Indaga les causes de la degradació i els troba bàsicament com hem intentat posar de manifest en la mateixa política que regna i l’economia del creixement pel creixement, que és la que s’ha intentat exportar a tots els racons del planeta (allà on més problemes hi ha per a la seva adopció és on hi ha més perspectives de generació de conflicte com pot ser al voltants dels països àrabs o al Llunyà Orient). La crítica amb substància a aquestes maneres de fer i viure no l’abandona sense donar una sèrie d’alternatives polítiques, econòmiques, filosòfiques i socials, que conformen la base del moviment que defensa i predica, com a suma de detalls i observacions que no es poden deixar passar per alt.

Per una altra ocasió deixarem la interpretació que dels seus escrits es pot fer a l’hora d’optar per una via més anarquista, rupturista, reformista o pactista, en el moment de promoure el canvi. Des de l’exemple de la conducta individual, fins a l’alliberament femení, el cooperativisme, el pacifisme, l’oposició a l’energia nuclear o als transgènics, no vull dir fins a on i de quina manera es desenvoluparan aquestes mobilitzacions contra l’status quo, ja sigui igualment dit, per forces extraparlamentàries, forces polítiques majoritàries de tipus socialdemòcrata, fussions ecosocialises, o des de l’ortodòxia més purament i exclusivament ecologista.

El debat ja està servit des de fa anys, gràcies, entre d’altres, a un gran desconegut per la majoria d’espectadors neutres, com és en Fritz Schumacher; que malgrat no ser ni el del futbol ni el dels cotxes, sí té origen alemany i ha fet una gran contribució a la humanitat d’escassament tres-centes pàgines a qui a “tothom a qui no agrada que li venguin la moto fàcilment” convido a llegir.

(Juny de 2008)

No hay comentarios: