Avui vull escriure sobre unes persones, els immigrants; en els dies actuals que vivim; en un país com el nostre…
I ho vull fer mitjançant l’el.logi a dos programes, o tres, de Televisió de Catalunya, que han estat premiats internacionalment al mateix temps que han pogut resistir a l’ofensiva de la frivolitat. De forma més entenedora, aquest vol ser un homenatge a aquells que procuren explicar el bonic de la pluralitat i diversitat del món real, i entenen que els mitjans audiovisuals més populars i accessibles en poden ser els seus difusors.
Si per alguna cosa es caracteritzen les emissions de què parlem és precisament per informar, malgrat que aquesta afirmació semblaria òbvia (els mitjans de comunicació, en general, cada vegada expliquen menys les coses que passen, i això es dóna en paral.lel al procés que fa que la informació esdevingui gairebé infinita i universal; tot plegat equival a caos), la riquesa cultural dels països i civilitzacions que ens envolten, més enllà dels clixés fàcils de tota la vida. Sembla mentida, perquè no és gens comú, mostrar la part més neta i bona dels països pobres del sud i dels immigrants que rebem a “casa nostra”. Les belleses dels oceans dels paisatges de Thalassa, juntament amb la exquisidesa gastronòmica de les cuines del món, segurament han influenciat l’actitud de moltes persones televidents, com jo, que han pogut desenvolupar a poc a poc una sensibilitat major cap allò diferent que durant temps se’ns havia ocultat.
Sobre gustos no hi pot haver cap norma general escrita, però, com a mínim, fora bo, donar la possibilitat, als nostres ciutadans, de conèixer coses més enllà del barri que habiten o, fins i tot, com es fa a Karakia, explicar la història i la quotidianitat dels veïns amb els quals comparteixen escala, entrant i mostrant directament la seva llar. Hi ha d’haver, sens dubte, una política pública destinada a fer conèixer i divulgar des de Cesàrea Ëvora fins a les veus búlgares del Caucas, la música del Rajastan, la lectura d’Ismaïl Kadaré, Wole Soyinka, les cultures de l’Amazonas, Zanzíbar o el Carib.
Hem de saber acceptar sense embuts que som parcialment incultes i que generalment pensem, com aquell que deia que la història s’havia acabat (Francis Fukujama), que vivim al bell mig de tot, tenim allò més important i no ens manca materialment res. No cal dir que aquest pensament és massa simple. Si ens comparem amb la resta de continents pel que fa a superfície i nombre d’habitants som i hem estat sempre molt insignificants. D’altra banda, no pot ser que hi hagin persones que hagin passat per la nostra escola republicana i laica (meravellosa, per cert!), i pensin encara, perquè segurament així se’ls hi va transmetre o se’ls hi segueix amagant la realitat, de què a països com el Marroc, totes les dones vesteixen tapades, no hi ha ciutats comparables a “les nostres”, el desert no dóna lloc a la producció, no es sap pescar, no es sap pensar, no es sap vestir, i no es sap governar.
Les ciutats del Tercer Món, o del Sud, com també les anomenem, són tan insoportables com les ciutats del nostre entorn més immediat; la Coca-Cola, la IBM, i totes les altres empreses transnacionals que dirigeixen el nostre destí planetari, es troben a qualsevol indret i cantonada on hi hagi persones humanes amb moneda per comprar.
Encara que sigui en espais petits, com un altre programa de TV3 titolat Tot un Món, fins i tot més petit que la pròpia publicitat que l’acompanya abans, durant i després de la seva emissió, els que governen i es preocupen per la salut mental i moral dels seus administrats haurien d’imposar-se l’obligació a explicar la varietat que cada vegada més omple els nostres carrers. Potser sabent més, de països i de cultures, podrem aspirar a ser més comprensius, respectuosos i humans en el tracte amb els forans. Hem d’imposar aquesta teoria i hipòtesi a la voluntat dels cercles neoconservadors de dificultar l’enteniment entre els habitants del planeta (Samuel Huntington); ens serà més rentable fer aquests esforços que haver de patir irremediablement per la nostra pau i economia sense fer res.
No hay comentarios:
Publicar un comentario