SOCIETAT MUNDIAL: MECANISMES DE RESOLUCIÓ DE CONFLICTES

Entrevista concedida al periòdic La Mañana de Lleida

Oliver Klein-Bosquet ha estat recentment a Lleida per realitzar la conferència “Societat mundial: mecanismes de resolució de conflictes”, dins del cicle “La justícia”, organitzat per la Universitat de Lleida, l’Institut d’Estudis Ilerdencs (IEI), l’Institut Superior de Ciències Religioses de Lleida (IREL) i la Fundació Joan Maragall. Oliver Klein Bosquet és especialista en relacions internacionals i dret comunitari europeu; professor de la Universitat Rovira i Virgili (URV) de Tarragona, i ha impartit lliçons a la Universitat Ortodoxa de Iasi (Romania) i la Universitat Centroamericana (UCA) de Managua (Nicaragua).

P.- Sr. Klein, si volguéssim donar un nom al segle XXI, quin seria?
R.- Sens dubte el segle XXI s’anomenarà el segle de la globalització; sabem el que passa en el lloc més amagat del món i ens poden arribar imatges del conflicte més petit de l’Àfrica, podem pagar amb Visa o Mastercard arreu del planeta, veure Coca-cola a la Selva Amazònica al costat de les comunitats indígenes més allunyades, etc.

P.- Com interpreten els intel•lectuals més influents el període que estem vivint?
R.- Hi ha un autor cabdal que és diu Fukuyama, nord-americà d’origen japonès, i que interpreta que després de la caiguda del mur de Berlín la història s’ha acabat. Hi ha un lideratge indiscutible dels Estats Units, de la llengua anglesa, d’Internet, del tecnicisme, marginant els valors del món mediterrani grec-romà, amb la influència del món anglosaxó, protestant, amb una manera concreta de veure la vida. Huntington, un altre autor resident als mateixos Estats Units, des del món del pensament universitari, afirma que el planeta Terra en la era de la globalització és plural i divers, i que aquesta pluralitat i diversitat poden representar quelcom de perillós, com un xoc entre civilitzacions, i concretament pot provocar un enfrontament amb la comunitat àrab o musulmana.. També apunta al fenomen de la comunitat hispana, i del problema de la immigració que aquesta representa dins dels Estats Units, amb un trets d’identitat propis, i que ja domina ciutats importants del país, amb problemes d’adaptació. Si després de la Segona Guerra Mundial no va funcionar el pretès multilateralisme de Nacions Unides per donar pas a l’unilateralisme de George Bush, ara segurament tornarà una època de presa de decisions per consens dels grans països del moment.

P.- Sr. Klein, quins reptes principals veu que ens platejarà aquest segle XXI?
R.- Precisament el primer repte el representa l’Organització de Nacions Unides. És la pedra angular del sistema internacional creat després de la Segona Guerra Mundial, al voltant de l’Assamblea General, però amb un Consell de Seguretat controlat pels cinc països que van quedar bé, per dir-ho així, en el conflicte bèlic. Aquest països s’autootorguen un dret a vet, que deixa en música de fons una Resolució de tota l’Organització de Nacions Unides si va en contra d’un d’aquests membres permanents en l’òrgan del Consell de Seguretat.

P.- Però, es pot reformar aquest sistema?
R.- Està en la ment de la gent que pensa. Les forces d’intervenció de les Nacions Unides, més conegudes com a “cascos blaus”, que per una banda són capaces de generar un cultura de pau amb forces democràtiques, per altra, no són realment les forces d’un govern mundial, sinó que només expressen un esforç supraestatal, però que sincerament formen part de l’estratègia de països concrets amb interessos determinats. Podem dir, doncs, que en l’actualitat l’ONU viu un moment molt devaluat, boicotejada fins i tot per les seves diferents agències de caire més crític pels països que tallen el bacallà. Així aquests països han fet prevaler la iniciativa pròpia en tots els nivells, i sobretot en l’informatiu, sobre una política que podés resultar unívoca de la Societat de Nacions.

P.- I així, quins serien el principis d’un nou dret internacional?
R.-El dret internacional públic de la segona meitat del segle XX ja no serveix, ja que era un dret basat en la no-ingerència dels estats que són sobirans, com la no-ingerència d’Europa respecte del genocidi dels bosnis a l’antiga Iugoslàvia, que es va acabar amb la intervenció nord-americana. Així es va crear una nova legalitat, en el sentit de què la ingerència es permesa quan es vulneren els drets humans i que és la que utilitzarà Estats Units a Kuwait, a l’Iraq, i també França als Grans llacs a l’Àfrica. Sempre s’intervindrà allà on es tenen interessos d’algun tipus amb l’excusa del Drets humans, però per aquest mateix motiu no s’actuarà en alguns altres llocs on no hi hagi res a guanyar.

P.- Sr. Klein, la pobresa en el món seguirà essent un repte?
R.- I tant! Serà un repte constant, latent, present. Tres quartes part del món pateix aquesta pobresa, i se sap que el 0,7% del producte interior brut dels països més rics destinat al subdesenvolupament no es compleix, excepte en països com Suècia, Holanda, Alemanya, Noruega que tenen una lectura més noble de la situació. Espanya ha estat darrerament entre el 0,27 i el 0,35%, i els Estats Units no són capaços de superar el 0,23%. Els països que fan ajut volen que es visualitzi molt i es porta la bandera en una mà i l’ajut en una altra. Es dóna la paradoxa que els mateixos avions que bombardegen amb míssils que afecten la població civil porten després aliments per a la mateixa població civil. La gran contrarietat es dóna en el moment que es reconeix que el qui ha estat el botxí dels teus pares o veïns resulta més tard el que et proporciona l’alimentació suficient per a la teva supervivència. Tampoc es compleixen els anomenats Objectius del Mil•leni com reduir la mortalitat materno-infantil, lluitar contra les grans malalties pandèmiques, portar aigua potable, el recolzament a la dona, etc.

P.- Així podem pensar que el fenomen migratori continuarà...
R.- Doncs, sí. La pobresa genera que milers i milers de persones hagin d’emigrar del país d’origen cap a països occidentals. És una de les possibilitats contemplades per la carta universal dels drets humans, la de moure’s lliurement pel món, sobretot de forma justificada quan el teu país té venuts els seus recursos energètics a grans multinacionals i la televisió et mostra com quinze quilòmetres geogràficament més amunt hi ha un nivell de vida molt més còmode. En el món de la globalització en el que cauen les fronteres al capital, es genera en canvi un reforçament de la frontera de la immigració del sud al nord. La Unió Europea és l’exemple d’un conglomerat de països rics que al mateix temps que desdibuixen les seves fronteres internes, poden aixecar la muralla i la trinxera vers el països exteriors. Hi ha una idea clara i antiga que predica que la riquesa que tenim al Nord no arriba per a tots.

P.- Se’ns acut que aquest sistema no afavorirà pas un millor medi ambient...
R.- El sistema capitalista no afavoreix un entorn natural que es desenvolupi de forma sostenible. El nivell de vida en el nord és immensament desproporcionat respecte el sud, i els mecanismes de control que es fan des del nord no són suficients, com no són suficients els controls a les indústries petroquímiques o automobilístiques, per exemple. Es fa esment a comportaments individuals, però no en aquest altre aspecte i argumentari molt més global i determinant. Això va aparellat a un altre problema, que és l’acabament de les matèries primeres en un futur no gaire llunyà. Resulta que els països del mal anomenat Tercer Món tenen tota la seva riquesa sota dels seus peus i hipotecada amb els Estats Units o amb Europa, produint-se tota una política d’estratègia per poder garantir el subministrament d’aquests recursos durant el temps més llarg possible. Així els Estats Units, previsors, no exploten tant els recursos propis, a Alaska i altres estats de la federació, per exemple, com si tenen l’afany de controlar els recursos d’altres països.

P.- Li sembla que és possible crear, en aquests temps, una cultura de la pau?
R.- Crec que sí, que el conflicte pare de tots els conflictes és la no proliferació d’una autèntica cultura de pau, com una cosa que s’ensenya, que s’educa, que s’aprèn, els pares respecte del fills, a les escoles, en les ciutats que tenen una bona convivència. Això passa en un món que segueix produint armes, en el qual les indústries armamentístiques segueixen creant molts llocs de treball sobretot a l’hemisferi occidental. Seria efectiu un tancament progressiu del complex militar industrial que prolifera al primer món, que s’exporta, que provoca guerres al sud, que al seu torn provoquen pobresa i, després, immigració.

P.- Sr. Klein, unes paraules finals.
R.- El món capitalista occidental ha acumulat en els dos darrers segles un seguit d’incongruències que haurien de provocar actes de conscienciació individual i protesta ciutadana col.lectiva per guiar els rumb de les decisions que s’estan prenent i es prendran properament a les altes esferes polítiques que condueixen el timó de tot plegat.

(14 d’Abril 2009)