LA CATALUNYA FORTA I SERENA

Arrel de la participació a la Conferència Oberta de la Causa Comuna del PSC

“Nuestro Estado no se llama federal porque cuando elaboramos la Constitución nos interesaba más la estructura que el nombre” (Jordi Solé Tura, El Pais, 1999)


En el debat sobre el Catalanisme del S. XXI crec que manca parlar d’un tema cabdal sota el meu punt de vista com és el trencament generacional que existeix en el seu interior mateix.

Segurament qui ha de tenir més clar aquest hipotètic trencament generacional són els partits polítics d’esquerres que han de saber posar al dia el seu ideari, en general, i a Catalunya, la seva proposta concreta com a territori o nació (que cadascú esculli el terme que més li agradi).

Existeixen dues bandes dialèctiques prou diferenciades: per una banda la que representen aquells que encara fan referència a les reivindicacions realitzades durant el franquisme i en els primers anys de la transició. En aquest àmbit comptem amb els que es senten prou satisfets amb el pacte constitucional aconseguit (vull recordar entre ells al company Jordi Solé Tura), i a la vegada els que van deixar molts anhels insatisfets i no han curat bé encara les seves ferides. En el segon bàndol dialèctic hi trobem les generacions que ja no van viure directament ni la lluita antifranquista ni la negociació posterior, i que han viscut els anys de la jove democràcia actual que ja ha celebrat més de trenta anys (el que vol dir que ja no és tampoc tan jove). Aquí és on s’ha construït un nou discurs nacionalista que és molt proper o que directament es considera independentista, que vol trencar amb l’Estat Espanyol i hi busca tots els motius i arguments possibles per justificar-se (des de Ferran el Catòlic fins a les autopistes de peatge). Si aquest grup es pot reconèixer prou bé, hi ha hagut qui ha badat i no ha sabut orientar un argumentari que li sigui alternatiu, i que no sigui el de l’enfrontament. En molts dels casos el silenci ha estat un bon aliat, per exemple, pel partit majoritari de l’esquerra política, que és el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), però és ben bé arribada l’hora de dir realment el que en pensa i encertar aquest mínim comú denominador que ens pot arribar a abraçar a tots els catalanistes d’esquerres. És doncs el moment de pregonar que “el nostre socialisme serà federalista o no serà”.

El que no podem fer és sempre arrastrar els mateixos temes amb les mateixes desconfiances i apriorismes; els temps han canviat i nosaltres també cal que canviem de paradigma, pel nostre benefici propi, que és efectivament el de la majoria. No crec que ens equivoquem en afirmar que, la gran part dels catalans, molts dels satisfets amb el pacte constitucional i generacions posteriors que han crescut en democràcia i amb Europa, el que desitgen realment és una millor gestió del seu benestar, es manifesten més pragmàtics que mai abans i no volen perdre temps en els mateixos debats de sempre, en els quals hi ha qui no es vol deixar convèncer de cap de les maneres.

Primer ens ho hem de creure doncs nosaltres mateixos (i és per això que som en un partit polític per saber de forma clara cap a on va la nostra organització; no podem seguir vivint només de les lluites del passat, malgrat que no hem d’oblidar-les; però efectivament hi ha noves lluites que emprendre, com aquesta mateixa), i després ho hem de saber explicar: ens és més saludable mantenir “la unitat des del respecte a tota diferència que es manifesti de forma democràtica”. Cal sobretot molta claredat en el discurs i una cohesió al voltant d’aquest que en els últims anys els socialistes no hem demostrat. El que sí hem demostrat, en canvi, és que els socialistes érem i som bastant plurals, el qual ja és bo en si mateix, però no suficient per sumar i seguir avançant.

Els qui han estat dient que volen un Estat de Benestar que sigui fort, els que van dir si a la Constitució Europea, els que van dir si al nou Estatut del 2006 i els que van dir si a un nou sistema de finançament, en definitiva, aquells que van amb els fets per davant, i deixen les paraules per quan toca efectivament (que potser també és ara), no hem de deixar de fer els deures en aquest sentit. A qualsevol racó de la geografia catalana la seva població ens pot ben bé entendre, tant la que hi està arrelada per generacions com la que és nouvinguda.

El PSC s’hauria de vendre com el partit del si, els optimistes, els constructius, els que saben interpretar millor les mancances del present per encarar el futur. A Catalunya no pot ser el panorama més clar: hi ha els partits del no; després hi ha els radicals minoritaris, i, com en tota bona família, també tenim els ambigus, que poden arribar a ser decisius precisament per no “mullar-se” i aplaçar les decisions.

Que guanyi doncs la moderació i qui hagi entès que “Catalunya dividida no avançarà mai”. Tots els catalans s’han de sentir còmodes allà on viuen i treballen sense haver de forçar la seva adscripció identitària a cada instant.

En aquest debat del futur Catalanisme actualment considero que hi calen menys historiadors i, en canvi, més sociòlegs. Cal saber i conèixer la societat que tenim davant i administrem; no resulta bo enganyar-nos i creure que el que consideren alguns ha de ser vàlid per tota la resta (ans tot el contrari aquest efecte és profundament perniciós). Cal eliminar llastres del passat i frustracions caducades: això és el que li passa a qualsevol adolescent quan passa a ser adult. I Catalunya avui ja és adulta, moderada, ponderada, reflexiva... Avui toca més seny i menys rauxa.

El projecte federal, el que és l’encaix de Catalunya amb la resta de pobles d’Espanya, encara està per fer. Molts són els que hi apostarien si ho sabéssim explicar millor. Això és el que espero i desitjo a partir d’ara.

(Març 2010)